Esteu sola, esteu trista. Digueu-me què us passa. Sentiu enyorança dins el
cor, potser desconsol. Heu arribat d’un viatge. D’on veniu?
La vostra trista figura m’ho diu tot, els ulls caiguts deixen entreveure un
malson. Els llavis seriosos em fan pensar en aquella situació tant desesperant
que us va trasbalsar.
Recordo aquella noia, bonica i rebel, murri i trapella. Aquella noia que
sempre em feia riure. Quan corria pel carrer, després de fer una malifeta,
sempre cridava alegrament “cames ajudeu-me”.
Aleshores, va arribar aquell dia en què va conèixer el sergent. Un jove ben
plantat que li va prometre l’univers, la va afalagar i la va enamorar. I quan
el va necessitar, el jove enamorat va desaparèixer per art de màgia.
Senyora, el vostre secret era dins vostre, el més bell, el més desitjat i,
al mateix temps, el més inesperat. Aquest tresor havia de ser el consol, la
vida, la fita.
Què us va passar? Us vaig veure marxar tota il·lusionada en busca del vostre
estimat i heu tornat sense ell.
I quan us miro penso que a més de prendre l’amor, vàreu perdre la joia del vostre
interior i l’esperança de tot el que ell us prometé. I us heu adonat que,
realment, les paraules se les enduu el vent.
