El veritable respecte per la música...consisteix a donar-li vida...
La música, aquest meravellós llenguatge universal hauria de ser font de comunicació entre tots els homes.
Pau Casals
En Pau va néixer a la vila tarragonina de El Vendrell al 29 de desembre de 1876. Ha estat un dels millors violoncel•listes del segle XX i reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d’orquestra del seu temps.
Unes de les seves millors interpretacions ha estat el cant dels ocells, cal destacar també El Himne de les Nacions Unides.
Entre altres iniciatives seves, es destaquen les fundacions, a Barcelona, de l'Orquestra Pau Casals (1920-39), finançada per ell, i de l'Associació Obrera de Concerts (1926-39); amb la primera donà un gran impuls a la vida simfònica catalana, i amb la segona dugué a terme un intent exemplar d'acostament de la música al món obrer. El 1932 fou nomenat per la Generalitat president de la Junta de Música de Catalunya. La seva vida experimentà un canvi important arran de la guerra civil de 1936-39 i de la Segona Guerra Mundial (1939-45): fins en aquell moment només havia actuat públicament com a músic, però des d'aleshores esdevingué un paladí infatigable de la pau, de la llibertat i de les minories oprimides.
Tenim una presidenta al parlament de Catalunya, una dona amb empenta decidida i segura de si mateixa, és una persona que li agrada prendre decisions després d’haver-les consensuat. Núria De Gispert ha sortit escollida a la novena legislatura amb una majoria absoluta. El 16 de Desembre de 2010 es va constituir la nova mesa. La investidura per primera vegada com a presidenta al parlament demostra que és el Parlament més paritari de la història amb un 41% de diputades.
La Molt Honorable Núria de Gispert va néixer el dia 6 d’abril de 1949, és llicenciada en dret per la Universitat de Barcelona des de 1971. És professora de dret a Esade, de la Universitat Ramon Llull, des del curs 2004-2005. L’any 2004 li concedeixen la medalla d’or del Col·legi d’Advocats de Barcelona.
En una part del discurs que va fer la presidenta al plé de la constitució va dir:
Vull expressar la satisfacció, la il·lusió i l'emoció continguda que sento com a dona en assolir aquest càrrec. Formem el Parlament més paritari dels que hi ha hagut des del 1980 i tindrem, tindreu, la primera dona per presidir-lo. També en això em sento molt honorada i feliç, perquè tinc ben clar que en la meva carrera política hi han dues circumstàncies vitals que m'han marcat profundament: una, el fet de ser dona, i, l'altra, el fet d'haver optat per una carrera jurídica, seguint una tradició familiar que el meu pare, Ignasi de Gispert, conseller de justícia en el primer govern del president Pujol, va saber exemplificar a la perfecció. A ell i a la meva mare els demano el seu ajut. Sóc conscient de la responsabilitat històrica que assumeixo en ser la primera dona presidenta del Parlament de Catalunya, un parlament que ja existia al segle XIII. És important per a les dones, però també per als homes, però encara ho és més per a la normalització de la nostra societat i del nostre país.
Al segle XXI les dones comptem amb una imatge més forta quant a drets i participació en l'esfera pública. Però hem de seguir lluitant, assumint la diferència com a font d'igualtat, i hem de trencar el sostre de vidre, que no es veu però que impedeix assolir la igualtat real. El perill és no percebre que segueix mancant igualtat. Malgrat tots els canvis i els progressos evidents segueix mancant, sobretot, aquella igualtat, aparentment menor i quotidiana, sense la qual no hi ha llibertat, ja que el problema radica en com articular el món privat i el públic. I per això és necessari un canvi cultural i de valors. I això ho reclamem perquè representem el 50 per cent de la societat, i la nostra presència activa és necessària, pot aportar una visió de la vida diferent, ni millor ni pitjor, formes distintes de prendre decisions.
Aportem altres valors, més propers al dia a dia, més propers a les persones. Les dones estem acostumades a solucionar les petites coses de cada dia, a escoltar, a anar per feina.
Quan jo era petita sovint somiava amb un toro negre. Jo sortia de casa meva i me’l trobava mirant-me fixament. A mi m’espantava molt, aleshores jo començava a córrer en sentit contrari del toro i aquest m’empaitava. Jo anava donant voltes a la rodona envoltant el bloc d’edificis, i ell m’anava empaitant, de vedades com més volia córrer menys podia, les passes se m’alentien i aleshores se m’acudia enganyar al toro, m’amagava i després li sortia jo pel darrera, en aquell moment em despertava.
No sé quin és el verdader significat d’aquest somni, suposo que cadascú ho pot interpretar segons les seves vivències, jo encara ara no el sé el significat, a mi no m’han agrada’t mai els toros, potser perquè en aquells temps tot sovint feien corrides de toros per la tele i a mi em resultava molt desagradable. He de dir que quan veig que fan una corrida de toros per la tele de seguida canvio de canal, no suporto veure com els maltracten, a pesar del meu temible somni.
A Catalunya a sigut abolida la corrida de toros, va ser aprovat pel parlament de Catalunya el 28 de juliol de 2010.
Hi havia una vegada un nen molt entremaliat que no feia mai bondat, la seva mare ja no sabia que fer amb ell, així que el va castigar tancat al traster, allà hi havia de tot, joguets vells, mobles espellats, i una pila de llenya, el nen però no tenia cap por així que per entretenir-se mentre era allà dins tancat va agafar un dels troncs de la pila de llenya i el va començar a estomacar amb un bastó, “recoi” va sentir que deia una veueta, “no em piquis tant fort que em fas mal”, el noi estava bocabadat, la veueta venia del tronc, “ si em piques tant fort no podré cagar la nit de Nadal, encara no es hora de m’escalfis”, el noi es va donar compte de que aquell era el tronc que cagava regals la nit de Nadal “ que hi fas tu aquí?” va preguntar el nen estranyat “què potser també t’han castigat?”, “jo no estic castigat, aquí estic guardat durant tot l’any i mentre rumio i rumio si els nens que m’estomaquen es mereixen algun regal”, el nen de seguida es va posar a la defensiva “no pateixis tió, no faré més entremaliadures, t’ho prometo”…
EL caga tió es una tradició catalana des de fa molts anys enrere, el tió el posen a la bora del foc per escalfar-lo primer i després els infants li donen cops de bastó mentre li canten la cançó, el tió deixa sorpresos a tots amb els seus regals...
Vaig obrir la porta i un petit raig de llum blanca va entrar a la habitació, aleshores la Katy va començar a xisclar com si estigués sonada, el perquè si que ho sé. De cop i volta va sentir un soroll, li semblava que hi havia algun animal al jardí, com per exemple una serp, un animal que li feia molta por. La causa de la seva por no era injustificada, sinó que tenia tota la raó de ser per un succés que temps enrere li passà. Resulta que anys enrere vam anar a caminar a la muntanya de Montserrat, i mentre caminava per un sender de la muntanya sense voler va ensopegar amb una serp i aquesta en veure el perill imminent li va clavar mossegada al peu, el mal de tot això va ser que era una serp verinosa, un escurçó negre. La serp es va quedar tan panxa i va anar marxant cap al seu niu, però la Katy va tenir de córrer, la cama se li va començar a inflar. I la por podia més que res, fins i tot ara té por de quelcom soroll que pugui escoltar. Aquest dia estava força espantada dels sorolls que provenien del jardí, veia que els matolls i les herbes es movien i a ella li va semblar que aquestes herbes xiulaven i de sobte uns llargs braços plens d’espines van començar a créixer i entre mig alguna cosa que s’arrossegava. Una mà a l’esquena la va fer xisclar i en aquell moment es va despertar.
Heu d’anar amb compte si us mossega un escurçó, no heu de perdre el temps i anar de seguida al servei mèdic més proper, trobareu més informació en el següent enllaç:
Vaig tornar a passar per davant de la casa vella, alta, blanca i solitària envoltada d'arbres tan grans que li donaven un aspecte sinistre. La recordo quan jo era una nena, una casa plena de vida i alegria, solia anar a jugar amb els nens de la casa al jardí i ens banyàvem a la piscina sempre sota la mirada atenta dels pares. No sé per què la família va haver de marxar, vaig quedar molt trista pensant que no podria tornar a jugar al seu jardí.Va anant passant el temps i la casa es va anar deteriorant, passava una i altra vegada per davant i el meu instint em deia que entrés una altra vegada, així que després de pensar moltes vegades em vaig decidir i un vespre em vaig colar a través de la vella reixa. Els meus peus trepitjaven les fulles mortes del jardí, la mansió estava silenciosa, ni tan sols el piular dels ocells podia sentir. La piscina estava buida i plena de fang i brutícia. El vent va bufar amb força i va sacsejar el meu cabell, uns núvols negres i espessos s'apropaven. Vaig veure un llamp a la llunyania, s'acostava la tempesta i jo havia de refugiar-me al més aviat millor. Vaig veure una porta entreoberta, era la de la vella cuina, com que va començar a ploure a bots i barrals, no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig entrar. Un aire gèlid havia a l'interior de la casa, estava caient la nit i les penombres m'envoltaven només el resplendor dels raigs m'ajudaven a visualitzar l'interior. El menjador de la vella casa estava buit de mobles, tan sols el llum de prismes penjava fantasmal a l'estança, la llum dels raigs reflectida en els prismes donava una llum sinistra al lloc, em va semblar veure ombres fora al jardí que corrien i vaig començar a sentir por. Vaig tornar a mirar-me la casa de lluny, des de l'altra riba del riu, no volia acostar-me, tenia por de recordar més, potser un altre dia em decidiré i tornaré a entrar, si ho faig, sé el que hi trobaré, m'atrau i m'espanta, els meus peus em porten una i altra vegada a aquell lloc, vull tornar ...
A Barcelona hi ha el teatre del Liceu, en el mateix lloc anys enrere va haver-hi un convent que es va construir el 1662. En la guerra del Francés el convent va ser ocupat per l'exèrcit francès, després va ser un club polític. El 1835 el convent va ser misteriosament cremat. Sobre les ruïnes es va construir un teatre on es representava òpera i altres representacions i actes social. Entre aquests actes es celebrava el carnaval amb la millor societat. Després va sorgir la llegenda que explica que els fantasmes del lloc es van enfadar i volien venjança que volien castigar el teatre amb una allau d'aigua i foc. El 1861 va haver-hi un incendi que cremà a tot el teatre, un any més tard sobre les ruïnes del teatre va haver-hi una inundació d'aigua i les ruïnes es van escampar per els voltants. La gent diu que quan el teatre cremava, es podia veure una inscripció que deia "Sóc un mussol i em vaig tot sol. Si el torneu a construir el tornaré a destruir". El 1893 el teatre va ser construït de nou i un anarquista va llançar dues bombes. Una d'elles no va explotar, però 'altra va matar 20 persones, i el foc va cremar el teatre un altra vegada.
A la ciutat de Manresa es va iniciar el 1808 la revolta contra els francesos. L'exèrcit de Napoleó va atacar a traïció a Espanya. Gent de tot Catalunya s'agruparen per lluitar contra els francesos, però l'exèrcit d'ells eren més grans. Els catalans estaven lluitant a la muntanya de Montserrat ja havien perdut molts homes l'exercit de Napoleó era més nombrós i ells ja estaven perdent les forces, però de sobte va aparèixer un xiquet amb un timbal, un noi de Sampedor que va voler anar tant si com no amb el seu pare a lluitar contra els francesos, però el seu pare es va negar a donar-li cap arma, així que el noi va decidir fer servir el seu timbal i amb totes les seves forces va començar a tocar. A causa del ressò a la muntanya els francesos van pensar que s'acostava un enorme exercit enemic, així que es van debatre en retirada.Tothom va estar agraït a aquell noi tant valent i decidit.
A la ciutat de Montblanc hi vivia una bella princesa, era molt feliç i estava sempre molt contenta. Però aquesta felicitat se li va acabar de sobte, un terrible drac va començar a atacar la ciutat, es menjava tot el que hi havia als camps, la gent del lloc va decidir sacrificar persones per oferir-lis al drac, però aquest mai en tenia prou. Ja no savien que fer fins que un dia en que es van reunir ror el poble van decidir oferir-li la filla del rei. La van segrestar i lligar a un arbre. El drac deseguida va ensumar a la jove princesa i va córrer cap a ella per menjar-se-la, però de sobte va aparèixer un jove cavaller en un majestuós cavall blanc que en veure la noia apurada va córrer a socorre-la, el cavaller va treure la seva espasa i la va clavar al cor del drac i rescatà a la princesa. Diu la llegenda que en el lloc on es va vessar la sang del drac hi va créixer un immens roser ple de roses vermelles. Per això el dia de Sant Jordi, el 23 d'abril les persones regalen roses a les seves persones estimades.
Fa molts anys, en una muntanya anomenada Montserrat, hi havia dos pastors que cuidaven el ramat. La muntanya on eren era molt diferent de les altres muntanyes de Catalunya, ja que aquesta tenia la peculiaritat de ser tota rocosa. Un dia els dos pastors de sobte van veure una llum sobre ells a més van escoltar d'uns càntics que no sabien de on provenien, van pensar que potser era algun reflex del sol que els havia fet veure coses estranyes. L'endemà van tornar a veure més reflexos, llavors van decidir anar cap al lloc d'on provenien. Van quedar bocabadats en descobrir una petita cova i es van enlluernar quan hi van trobar una verge de fusta negra amb un nen petit a la seva falda. De seguida ho van comunicar al bisbe de Manresa i aquest va decidir traslladar-la a la ciutat, però sembla ser que l'estatua s'hi va negar perquè a mida que anaven baixant la muntanya, aquesta pesava més i més, el bisbat va interpretar que la verge es volia quedar a la muntanya, la muntanya de Montserrat. La verge va ser nomenada patrona de Catalunya el any 1881.
Al segle X a la ciutat de Vallfogona hi havia un castell sense nom, on vivia un rei que no volia morir. Una nit de tempesta un home va trucar a la porta del castell.El rei va consentir a l'home romandre aquella nit al castell i el va convidar a sopar, al mateix temps que estaven sopant el rei va fer algunes preguntes al estrany cavaller aquest va respondre "jo puc dir moltes coses, sobre el passat, present o futur". El rei es va sorprendre i li va preguntar "¿Puc saber quan moriré?" El vell va dir: "Mira a aquest tronc, el temps que el tronc necessiti per cremar, tu moriràs". El rei es va espantar i va agafar el tronc i el va amagar en una cambra fosca. Després, el rei va viure molts anys. Van passar diverses generacions i va ser l'home més vell del món. Un dia va arribar al castell un jove historiador i va demanar a la família de l'home vell per parlar amb ell per fer-li algunes preguntes sobre la història i la família hi va estar d'acord. El rei li va dir al jove la seva veritable història, i l'historiador va descobrir que l'home tenia més de 1000 anys. El vell rei va pregar que anessin a buscar el tronc i el cremessin, ja estava cansat de viure. La família va estar d'acord i ho va fer el jove. Quan el tronc va acabar de cremar el rei va morir.Des de llavors, el castell va ser anomenat "castell de Milany"
